OBERTA CONTRACTACIÓ! / ¡ABIERTA CONTRATACIÓN!
[CAT] Després d’una llarga etapa treballant en la banda sonora del documental ‘265 dies sense onades’ (Glassy Films, 2022), per fi ha arribat el moment d’escoltar el primer avançament del nou àlbum de la banda:
‘Verí’ és un mig temps de pop intemporal, una cançó que demana ballar sinuosament i entregar-se a una dansa trista i alhora sincera.
‘Verí’ és el primer avançament del nou disc d’Últim Cavall, un tercer disc de la banda que es publicarà novament amb Discos de Kirlian el proper febrer de 2024.
El verí que a vegades corre per dintre les nostres venes, a vegades de manera lenta, d’altres ràpidament, és amarg i ple de retrets, són els sentiments que ens fan ser pitjors: l’enveja, la gelosia,… i, de vegades, aquest verí pot ser un cavall desbocat difícil de domar, però n’hem d’aprendre si volem ser feliços, si volem ser millors. I, potser més important encara, també hem d’aprendre a allunyar- nos d’aquells que no n’aprenen ni en volen aprendre, d’aquells que es deixen endur pel verí. Perquè no hi ha perdó quan algú que no és feliç, vol que tu tampoc ho siguis. D’això parla «Verí», aquesta cançó que es deixa endur pels racons del cos dolça i amargament. I llavors ella, que balla per a ella i ningú més, i si algú vol ser un convidat és benvingut, però ella ja no té ningú i tampoc vol ningú. És feliç, els records ja no hi són, els records ara també ballen al seu costat. Ja fa temps que el verí va marxar i ara ja no crida al vent, perquè ja no vol que ningú la senti, i quan tot és fosc és quan està bé, i ho veu tot, però no vol mirar res, i les parets ja no saben de quin color és la seva sang.
Últim Cavall va debutar amb un EP autoeditat, amb el que es van alçar amb el Premi Altaveu a la Millor Lletra el 2016, que va captivar al segell barceloní Discos de Kirlian.
Un any després, els del Garraf van debutar en llarg amb ‘Records de Kyoto’ (Discos de Kirlian, 2017) un disc de cançons de pop emocionant que basculava amb elegància entre el noise, el shoegazing i el dream pop. Vuit cançons somiadores, plenes de guitarres exquisides i melodies delicades. Pop de patró clàssic embolicat de seda coratjosa. El disc va ser destacat per diferents mitjans especialitzats i escollit per diferents publicacions com un dels millors discs del seu any. Un gran èxit per a un treball que, practicant el shoegaze en català, va aconseguir trencar fronteres i reeditar-se amb el segell mexicà Emma’s House Records, amb qui van dissenyar una edició especial per al continent americà.
Dos anys més tard, Últim Cavall van tornar amb una nova postal, aquesta vegada des de ‘Alaska’ (Discos de Kirlian, 2019), que suposava un altre decidit pas endavant a la seva trajectòria. Tan melancòlic com familiar i proper, avança encara més cap al pop, amb uns riffs de sintetitzadors energètics i gloriosos per volar ben amunt. Les fites segueixen sent la bellesa i la veritat, però les eines van canviant poc a poc per adaptar-se a l’alt voltatge emocional dels textos. I ho aconsegueixen amb cada cançó, apel·lant a un «tu» i a un «nosaltres» que no tenen sentit si no s’ubiquen en un lloc, concret o genèric. Melancòlic i lluminós, ‘Alaska’ es revelava com un poderós viatge interior, un procés de (re)descobriment del que Últim Cavall van sortir doblement reforçats. I es que les dinàmiques internes de treball, metòdiques i detallistes en la cerca de nous sons, sumen un sentit vocacional que dóna llum al camí fins aquell destí ideal. La meta era Alaska, però podria haver estat qualsevol lloc.
[ES] Después de una larga etapa trabajando en la banda sonora del documental ‘265 días sin olas’ (Glassy Films, 2022), por fin ha llegado el momento de escuchar el primer avance del nuevo álbum de la banda:
‘Verí’ (veneno) es un medio tiempo de pop intemporal, una canción que pide bailar sinuosamente y entregarse a una danza triste ya la vez sincera. ‘Veneno’ es el primer adelanto del nuevo disco de Último Caballo, un tercer disco de la banda que se publicará nuevamente con Discos de Kirlian el próximo febrero de 2024. El veneno que a veces corre por dentro nuestras venas, a veces de forma lenta, otras rápidamente, es amargo y lleno de reproches, son los sentimientos que nos hacen ser peores: la envidia, los celos,… y , a veces, este veneno puede ser un caballo desbocado difícil de domar, pero debemos aprender si queremos ser felices, si queremos ser mejores. Y, quizás más importante todavía, también debemos aprender a alejarnos de aquellos que no aprenden ni quieren aprender, de aquellos que se dejan llevar por el veneno. Porque no hay perdón cuando alguien que no está feliz, quiere que tú tampoco lo seas. De eso habla «Veneno», esa canción que se deja llevar por los rincones del cuerpo dulce y amargamente. Y entonces ella, que baila para ella y nadie más, y si alguien quiere ser un invitado es bienvenido, pero ella ya no tiene a nadie y tampoco quiere a nadie. Es feliz, los recuerdos ya no están, los recuerdos ahora también bailan a su lado. Ya hace tiempo que el veneno se marchó y ahora ya no llama al viento, porque ya no quiere que nadie la sienta, y cuando todo está oscuro es cuando está bien, y lo ve todo, pero no quiere mirar nada, y las paredes ya no saben de qué color es su sangre. Último Caballo debutó con un EP autoeditado, con el que se levantaron con el Premio Altavoz a la Mejor Letra en el 2016, que cautivó al sello barcelonés Discos de Kirlian. Un año después, los del Garraf debutaron en largo con ‘Records de Kyoto’ (Discos de Kirlian, 2017) un disco de canciones de pop emocionante que basculaba con elegancia entre el noise, el shoegazing y el dream pop. Ocho canciones soñadoras, llenas de guitarras exquisitas y melodías delicadas. Pulpo de patrón clásico envuelto de seda valiente. El disco fue destacado por distintos medios especializados y escogido por diferentes publicaciones como uno de los mejores discos de su año. Un gran éxito para un trabajo que, practicando el shoegaze en catalán, logró romper fronteras y reeditarse con el sello mexicano Emma’s House Records, con quien diseñaron una edición especial para el continente americano. Dos años más tarde, Último Caballo regresaron con una nueva postal, esta vez desde ‘Alaska’ (Discos de Kirlian, 2019), que suponía otro decidido paso adelante a su trayectoria. Tan melancólico como familiar y cercano, avanza aún más hacia el pop, con unos riffs de sintetizadores energéticos y gloriosos para volar hacia arriba. Las metas siguen siendo la belleza y la verdad, pero las herramientas van cambiando poco a poco para adaptarse al alto voltaje emocional de los textos. Y lo consiguen con cada canción, apelando a un «tú» ya un «nosotros» que no tienen sentido si no se ubican en un sitio, concreto o genérico. Melancólico y luminoso, ‘Alaska’ se revelaba como un poderoso viaje interior, un proceso de (re)descubrimiento de lo que Último Caballo salieron doblemente reforzados. Y es que las dinámicas internas de trabajo, metódicas y detallistas en la búsqueda de nuevos sonidos, suman un sentido vocacional que da luz al camino hasta ese destino ideal. La meta era Alaska, pero podría haber sido cualquier lugar.
Deja un comentario